Disparat per protestar contra la repressió a l’art

Entrevistem Robert Ferran de Barcelona, un activista en les protestes de Pablo Hasel, que té 22 anys i ha estat un activista d’esquerres els últims 4 anys però en cap partit.

English Version

Primer de tot, què et va passar?

Estava a una manifestació contra l’empresonament d’en Pabol Hasél. Bàsicament la manifestació es va convertir en un petit aldarull i la policia va començar a disparar. No tenia cap mena d’intenció d’estar al mig de cap aldarull, però quan vaig veure el que estava fent la policia, em vaig enfurismar molt i això va fer que m’exposés més del que hauria. Després d’una estona vaig notar un fort dolor al genoll i em vaig adonar que havia estat tocat. Al principi pensava que era una pedra però després vaig veure que òbviament havia estat una bala de foam, o com es digui. Irònicament en aquell moment intentava moure gent cap a un lloc segur. Crec que la poli va veure allò i es pensaven que mobilitzava la gent o algo i per això em van disparar.

Com de dolenta ha estat la ferida?

Tinc una petita fractura al fèmur. Tinc sort, no és massa greu i després de la rehabilitació en un mes hauria d’estar bé. Però hagués pogut ser molt pitjor, em podrien haver desplaçat el genoll.

Hi va haver més gent ferida, més de la que diuen a la tele. Només mencionen els pitjors casos o registrats. La tele va dir que una noia va perdre l’ull, però també vaig veure gent sangrant del cap. No sents tots els casos reals així que suposo que hi ha més gent ferida.

Donc què està passant ara amb tot el moviment de Pablo Hasél?

Després del primer dia de protesta, que es va tornar violent per l’actuació policial, la gent estava molt enfadada així que les protestes es van estendre per més d’una setmana. No només a Barcelona però arreu de Catalunya i d’Espanya. Es va poder veure la repressió a Madrid i València. Les protestes fortes van durar almenys 9 dies… encara que de més pacífiques continuen. Curiosament, les protestes han durat més que les de 2019 (per la sentència de 10 anys pels presos polítics de l’independentisme organitzadors del referèndum del 2017), és interessant.

Quines són les similituds i diferències entre aquest moviment i el Tsunami Democràtic (el moviment de protesta del 2019)?

Les protestes d’en Hasél eren més ideològicament diverses, crec. Des d’anarquistes fins a comunistes i varis grups d’esquerres. Em vaig sorprendre perquè també vaig veure gent que sempre havia pensat que eren de centre o moderats. Les manifestacions han atret joves principalment, de totes les cultures i llengües. Vaig sentir italià, àrab, català, francès…

Les protestes de fa 2 anys eren molt més grosses però ideològicament concentrades en l’independentisme. Hi havia de tot clar però sobretot independentistes.

Tenen similituds en la qüestió de la repressió el moviment independentista i el d’un artista?

Hi ha la sensació a Catalunya d’una contínua repressió. És recurrent. No només contra la llibertat d’expressió però contra tota mena d’activisme polític i militància política, fins i tot la llibertat de pensament. Quan veus que l’Estat sempre està perseguint la mateixa gent, independentistes, comunistes o anarquistes, però després no persegueix ni feixistes ni (neo)nazis, llavors la gent se n’adona que l’estat no està fet per la gent en general. La sensació és que l’estat apreta molt en la repressió. No li importa a l’estat veure com la repressió emprenya la gent. No li importa, té els mitjans de comunicació, que és experta en manipular el discurs. Respecte en Hasél, van dir que era un terrorista, que volia ETA de nou, que era una persona violenta i que tenia vàries condemnes. Sempre expliquen mitges veritats perquè així puguin crear un missatge que permeti digerir la repressió entre la població de manera més fàcil. Afortunadament, la plataforma d’en Pablo Hasél ha desmuntat molts d’aquests mites. Ho han fet  molt bé, però clar és una plataforma petita i no tenen la força dels mitjans de comunicació massius.

La plataforma d’en Hasél va intentar connectar la repressió com a un problema més gran de la societat. L’ampliació de la campanya cap a d’altres temes no ha donat resultat del tot. Per què ho creus?

Crec que hi ha varius motius. El primer és que la gent acaba exhausta de protestar i lluitar als carrers després d’un temps. Una nit de per si ja era exhausta, imagina’t una setmana sencera. No és viable continuar més d’una setmana. De fet, em sorprèn que durés tant. No crec que sigui un problema que anés frenant, és comprensible. Però hem de fer servir aquesta ràbia per convertir-ho en quelcom més polític. El que vaig trobar a faltar per les protestes era convertir aquest cas de repressió en demandes respecte la policia, l’ús dels antidisturbis, la llei mordassa, i el sistema en general. S’hauria d’haver unit amb d’altres casos de repressió també i tenir un programa ampli.

A Catalunya a més va coincidir amb les eleccions… Així que els partits polítics han estat molt callats per a facilitar les negociacions, cosa que entenc, però els partits d’esquerres haurien d’haver dit alguna cosa més. Ara l’estat diu que reformarà la llei d’injúries a la corona, però són tot paraules i no pas accions. Així que sí, encara que les protestes s’aturessin no vam poder formar un ‘pack’ clar de demandes per a tota la societat. També crec que la pandèmia del covid era un obstacle, almenys sobretot per la falta d’assemblees.

Allò bo de la campanya d’en Hasél és que ha connectat amb el moviment independentista, una mena d’aliança per drets bàsics. En Pablo mateix es considera marxista-leninista, i tot i així va aconseguir d’anar convidat a la televisió pública catalana i ser capaç de transmetre el seu missatge contra la repressió.

Hauria fet alguna coseta més. Era un moviment juvenil, però crec que també s’hagués pogut fer, per exemple, una manifestació el diumenge matí per intentar d’arreplegar gent més gran i gent més ‘passiva’ que no li agraden els aldarulls per ampliar la lluita, fins i tot amb propis polítics a primera línia, perquè la policia no pugués carregar (i, si ho fes, quedar molt malament). Sense això, els mitjans van presentar el moviment com només d’aldarulls, i això ens agradi o no ens limita. Crec que una manifestació de “diumenge matí” hauria arribat a més gent. També crec que un manifest comú entre organitzacions i partits d’esquerra hagués estat bé.

Vaig veure que la CUP va penjar coses per les xarxes socials, i Podem (Podemos en castellà) va reaccionar però no suficientment. Has dit que aquest moviment coincidia amb les eleccions. Com series de crític amb la CUP i Podem?

Podem sempre usa la figura de Jaume Asens, un expert en dret, i sempre fa el mateix. Twitteja respecte el sistema judicial i diu que què malament i que farà alguna cosa, però sempre acaba aquí. Podemos està al Gobierno, però no diuen res de Grande-Marlaska, el ministre de justícia. Així que amb Podemos estic molt decepcionat. Haguessin pogut fer moltíssim més.

La CUP era més explícita en el seu suport, però crec que estan fallant en connectar amb el jovent de Catalunya i unint la classe treballadora de Catalunya.

Per què creus que la CUP falla en fer aquesta connexió?

És complicat, i no sóc un expert. Mmm. Molts dels seus activistes provenen de la universitat i acadèmia i, tot i que això de per si no és dolent, crec que estan sobrerepresentats. De vegades, el seu discurs està massa enfocat a si mateixos, a gent que ja està convençuda, gent que ja és anti-capitalista. Crec que haurien de posar més focus en un missatge d’anticapitalisme i desenvolupar programes pràctics per a lluitar contra les crisis que afecten els treballadors i el jovent. Tenien un perfil relativament baix respecte les protestes, perquè estaven en unes discretes negociacions, i sembla que buscaven coses positives, com aturar els desnonaments, però ho fan des de dalt i potser res canvia. Ho intenten però perden focus en lluitar des de sota.

Així que ets crític amb ambdós grups d’esquerres. Què dius que haurien de fer?

Crec que la plataforma d’en Pablo Hasél és anti-capitalista en esperit, degut a les idees i els organitzados, però la majoria de la gent de les manifestacion no ho era. Molts d’ells podrien ser convençuts, però lluitaven pels drets fonamentals no per la fi del capitalisme. És una cosa que hem de tenir present.

La CUP també té moltes organitzacions de jovent com Arran, La Forja, SEPC… però no els vaig veure pas en les manifestacions de manera organitzada. Ni una bandera. En teoria són la vanguarda del jovent anticapitalista. No els vaig veure i no semblava que organitzessin res. Aldarulls com els de protesta per en Hasél són fàcilment envoltades i provocades per la policia. El jovent de Podemos ni hi eren ni se’ls esperava, no són antisistema. Però la CUP hauria de saber com van aquestes protestes. Haurien d’estar preparant la gent per defensar la classe treballadora, el jovent a les manifestacions, organitzant línies de gent per defensar les manifestacions. Organitzar la defensa. Hi havia una necessitat de rereguarda i comunicació, però no vaig veure res d’això.

Qui creus que organitzava les protestes?

No ho sé, només vaig veure-ho publicat i vaig anar-hi. Pel que veig no era l’esquerra organitzada però petites organitzacions locals. El dia que vaig anar va aparèixer un petit grup de persones amb una pancarta i la gent els va seguir, jo vaig fer el mateix. Així que seguíem però no sabíem a qui. Suposo que en un moviment contra la repressió d’un artista això és comprensible, però el problema és que no tenen la força organitzada per a defensar una manifestació. És per això que grups com Arran ho haurien d’haver fet, ja que ells saben millor i tenen més recursos.

Així doncs creus que hi havia una manca de lideratge a l’esquerra

Sí, era molt descentralitzat, que en alguns aspectes està bé, però també limita el moviment. A més a més, quan la repressió és molt dura, la organització pot patir les conseqüències de l’activisme polític, així que la descentralització permet que un moviment es pugui mantenir viu sense els líders, que poden ser apartats per l’estat.

En tot cas, aquí tenim partits d’esquerra forts i organitzacions que tenen un bon sistema de defensa, pel que haurien de ser capaços d’organitzar aquestes coses.

Des del començament de la Covid, hi ha hagut algunes vagues del personal sanitari i protestes però encara no massa grans. També vagues de professors. Així que aquest moviment ha estat una de les primeres lluites massives durant el Covid- Com veus que evolucionaran les coses en el futur?

El que vaig veure en aquest moviment és que la gent realment vol sortir al carrer i protestar… i volen lluitar. Potser no estan preparats per ser políticament actius però la gent és conscient que hem de fer alguna cosa i de sortir al carrer. La cosa és que això no ocorre si no hi ha un motiu molt important darrera. En l’últim cas, el motiu era en Pablo. La qüestió és si hi haurà algun altre motiu important en el futur que sigui prou fort per unir tot tipus de gent de diferents sectors. Crec que això podria passar si comencen a privatitzar el sector de la salut, o si comencen a fer retallades. O, per exemple, si la extrema dreta guanya unes eleccions. Així que necessitem un motiu important perquè quan no hi ha lideratge aquesta és la manera amb què la gent entra en una lluita més gran, perquè és l’únic capaç d’aglutinar les persones. Així que no sé ni com ni quan, però crec que apareixerà d’alguna manera o altra, i la gent es mobilitzarà.

Quin creus que és el perill de l’extrema dreta ara per ara? Ara que Vox està al Parlament de Catalunya amb 11 diputats, quin creus que és el nivell de perill que representen?

Hem tingut extrema dreta durant molt de temps. Vox és el més fàcil d’identificar però hem de ser conscients que això no és recent, el problema de l’extrema dreta sempre ha existit. En tot cas, el creixement de Vox és molt preocupant. De fet, vaig veure a les eleccions catalanes com tenien dos activistes de Vox mínim a cada escola del barri. Això és històricament diferent d’altres partits de dretes com PP o C, que només tenien els mitjans de comunicació. Vox té una militància real i això és molt preocupant. A més a més, són capaços de convèncer molta gent jove, cosa vergonyosa per l’esquerra. A més tenen gent de tots els contextos. No són només els rics o les classes mitjanes, també tenen treballadors. També tenen gent de diferents edat però tenen més de 20 anys o 30 que de +65. Qui té +65 normalment vota PP-PSOE. Tinc por d’això perquè significa que el jovent s’està radicalitzant de manera reaccionària.

Així que dius això no són uns quants frikis de dretes, que també estant guanyant suport entre la societat i algunes persones es radicalitzen cap a Vox.

Sí, hi ha un sector important de la joventut i la societat que rebutja especialment el feminisme i no són passius sinó que s’oposen activament al moviment feminista, que ha estat massiu els darrers anys.

Així que creus que l’esquerra no ocupa aquest espai de radicalisme hi ha un perill major

Sí, el problema és que Podemos s’ha institucionalitzat massa, i ja no és tant atractiu com ho era fa 5 anys. La CUP no està tant institucionalitzada ja que no està en cap govern però, com he dit, és massa acadèmica i no connecta prou amb la joventut. Això dóna a Vox espai per créixer entre el jovent de classe treballadora. Vox, clar, té moltes contradiccions però la gent que els vota no els importa massa això. Poden créixer més en els propers anys. També hi ha el perill que PP i Vox governin Espanya tard o d’hora, i llavors tindrem una versió de Bolsonaro o Trump. Així que necessitem ser rigurosos i forts en desmentir els mites de Vox perquè si no ho fem, hi haurà conseqüències.

Així que necessitem construir organitzacions que puguin oposar-se a les mentides de la dreta, l’estat, i proposar una alternativa. Què penses respecte el que de vegades s’anomena anti-partidisme, que el 15M -del qual Podemos va néixer- tenia, i ara el moviment de Pablo Hasél una mica similar…

Crec que hi ha cansament en els moviments. La gent està cansada de la incompetència política. Els murs morals dels partits han caigut, la gent ja no vota de manera tradicional. No hi ha consens de com era la política, tot això ja s’ha esborrat. Tot això alimenta la volatilitat. Així que pots votar Podemos però després votar Vox. Crec que la gent està frustrada i només vol una solució. Això no només a Espanya, al Regne Unit les ciutats tradicionals del Labour comencen a votar diferent. Tot ara és més volàtil i la gent està oberta a noves coses.

Quin seria el teu missatge per l’esquerra radical i el moviment anticapitalista?

Mmm, això és el més complicat. Diria que no necessitem la mateixa esquerra radical que repeteix mantres. Crec que necessitem rigor, serietat i maduresa en la nostra actitud i les nostres accions, perquè aquesta és la manera en què ens guanyem el respecte i la confiança de la gent, molta de la qual encara no confia en nosaltres. Això és el que crec… Molta gent diu que simplement ens unim, i sí, però volia dir una cosa diferent per un cop. A més sembla que pel moment no estem preparats per a unir-nos… Potser no és la paraula adequada però encara som massa immadurs per ser-ne conscients. La meva opció seria de crear un discurs que s’encari a la dreta i veure quina organització és capaç de créixer i connectar amb la classe treballadora, llavors aquesta podria ser la base per la unitat.

Eleccions catalanes: Quin camí seguir per tal de continuar la lluita?

Socialisme Revolucionari

Per tercera vegada en poc més de cinc anys, el passat diumenge 14 de febrer hem tingut eleccions a Catalunya. Es van convocar després que l’Estat espanyol destituís, un cop més, al president electe de la Generalitat com a part de la seva persecució al moviment independentista. Aquesta implacable repressió soscava fins i tot els escassos drets democràtics del règim postfranquista. Però no hi haurà descans per a l’ “establishment” després d’aquestes últimes eleccions, ja que la profunda crisi del capitalisme a Catalunya i a l’Estat espanyol no farà més que continuar, agreujada per la mala gestió de la pandèmia del COVID-19 i l’aguda realitat econòmica relacionada amb ella.

Majoria per “l’esquerra” i la independència

Després d’aquestes eleccions destaquen dos resultats positius principals. En primer lloc, el percentatge de vots per al que els mitjans de comunicació de masses descriuen com “l’esquerra” (és a dir, PSC-PSOE – 23%; ERC – 21,4%; En Comú Podem – liderat per Podem – 6 , 9%; i CUP – 6,7%) va ser de gairebé el 58%, el més alt des de la dècada de 1930. Especialment encoratjador va ser el resultat de la CUP (la força més a l’esquerra d’aquestes quatre), que va augmentar el seu percentatge de vots més d’un 50% des de 2017, tot i que encara per sota de el 8% obtingut el 2015.

El major creixement el va obtenir el PSC, que gairebé va duplicar el seu resultat de 2017. Això prové principalment de la volta de la seva base tradicional al cinturó industrial de Barcelona, ​​però també de l’ala liberal-centrista i “pro-europea” de l’ensorrat Ciutadans ( Cs). L’electorat d’aquest últim sembla haver-se fracturat entre el PSC i la ultradreta de Vox, un reflex de la polarització política que ja es va veure a les eleccions estatals espanyoles de 2019, així com un senyal de la inestabilitat de les noves formacions, de la qual potser Podem hauria de prendre nota.

Fonamentalment, el PSC va quedar en primer lloc en aquestes eleccions sobretot perquè va ser vist com l’aposta més segura per part dels votants unionistes moderats, que potser senten que Vox, Cs i el PP són massa de dretes i antagònics per a la situació actual. Al ‘marge de la retòrica de la campanya electoral, ERC i PSOE han estat gestionant un procés de desescalada com a part dels seus acords al parlament estatal, incloent certa suavització per ambdues parts en la qüestió dels presos polítics. Però és probable que les contradiccions del procés resultin infranquejables, sobretot el paper independent de l’aparell de l’Estat espanyol i el seu caràcter repressiu. Així, un anomenat “govern d’esquerres” seria possible matemàticament, encara que no probable políticament, per com s’han dividit les bases electorals d’aquests partits en la qüestió dominant de la política catalana en els últims anys: la lluita per la independència. Mentre ERC i la CUP li donen suport, el PSC-PSOE i En Comú Podem (ECP) advoquen per una “via constitucional” cap a, en un futur llunyà, un sistema federal a tot l’Estat espanyol. De fet, ERC s’ha compromès abans de les eleccions a no formar una coalició de govern amb cap dels partits no independentistes.

L’escenari molt més probable -a part d’unes noves eleccions- és veure una coalició de govern dels partits independentistes, que per primera vegada han obtingut més de l’51% dels vots. Això suposa una fita de legitimitat per a la reivindicació independentista, ja que la manca de majoria ha estat utilitzada contínuament contra el moviment en els últims anys. També reflecteix el continu suport de les masses a la independència, tot i el retrocés de el moviment en 2017 i la posterior manca de lideratge polític.

A el mateix temps, aquest resultat es produeix després d’una participació històricament baixa de només el 53%. Això es va deure en part, per descomptat, a la por a la pandèmia, de manera que tots els partits, excepte el PSC, van voler posposar les eleccions causa del seu potencial major fortuna en les enquestes. La segona raó, però, va ser una certa apatia cap a una oferta electoral poc estimulant, tant en relació amb la lluita per la independència com amb les propostes per combatre el terrible impacte socioeconòmic de la pandèmia. Això contrasta amb la major participació electoral de la història, del 79%, allà per desembre de 2017, quan el moviment encara estava en ple apogeu.

Per tant, és probable que el nou govern estigui format per ERC, la CUP i també per la dreta JxCat (20%). A part de la CUP, serà efectivament una continuació de l’actual govern, però ara amb ERC com a soci principal. És el mateix govern que des del moviment de masses de 2017 no ha aportat cap visió clara ni estratègia de lluita per a la recerca de la independència. És el mateix govern que ha gestionat malament la pandèmia i les seves repercussions econòmiques, amb poc suport als treballadors de a peu que han perdut els seus llocs de treball.

Més fonamentalment, tant ERC com, encara més, JxCat defensen un tipus d’independència molt diferent a què la CUP i la resta de l’esquerra anticapitalista reclamen, o haurien de reclamar. Tot i la imatge “radical” o “d’esquerres” que pugui oferir en el moment àlgid de la lluita, ERC ha demostrat en el passat, sobretot en els últims anys de participació en el govern, que la seva lleialtat se situa fonamentalment del costat del capital. Durant la vaga de Nissan de l’any passat, per exemple, els dirigents d’ERC no van donar cap suport a la petició de nacionalització dels treballadors. La república catalana prevista per partits com ERC segueix sent una república capitalista.

Si bé la CUP s’està plantejant reivindicacions àmpliament correctes de mesures d’esquerres per combatre els efectes de la pandèmia i una estratègia de lluita per l’autodeterminació, ho hauria de fer des de l’oposició en lloc d’unir-se a un govern amb partits pro-capitalistes. Va ser un error, a l’avantsala dels esdeveniments de 2017, que la CUP fora a remolc d’aquests partits, en un moment en què hi havia una important fusió entre la qüestió social i la nacional, com va reflectir el bon resultat de la CUP a les eleccions de 2015. En aquell moment, una esquerra unida amb un programa per a una Catalunya socialista, juntament amb el suport a un referèndum d’independència, podria haver estat un pol d’atracció per als treballadors de Catalunya i també a l’estat espanyol. En canvi, després de llargues negociacions, la CUP va lligar la seva sort a la coalició entre ERC i la dreta catalana. Això els va aïllar dels treballadors als quals no els convencia que una campanya liderada per forces pro-capitalista poguessin portar el canvi, mentre que l’alineament d’ECP contra el referèndum el va situar, juntament amb els partits que defensen “la unitat d’Espanya” , al costat de l’Estat espanyol i contra la independència i els va aïllar dels treballadors que veien la possibilitat que una Catalunya independent pogués portar un canvi social. Després de les eleccions de 2017, la CUP va continuar donant suport parlamentari a la coalició ERC-JxCat.

Però seria un error molt més greu unir-se a ells en el govern. Significaria una greu pèrdua de credibilitat per a la principal organització partidista de l’esquerra anticapitalista a Catalunya avui en dia. Els partits d’esquerra no han de tractar de gestionar el capitalisme només per demostrar que estan “preparats per governar”, sinó proporcionar una veu independent per a les classes populars i els seus interessos. Precisament per això ens vam oposar al fet que Unitdes Podem entrés oficialment en el govern estatal del PSOE, ja que a llarg termini corre el risc de lligar a Podem cada vegada més a l ‘ “establishment” i afeblir els seus vincles amb les lluites al carrer.

Al mateix temps, els portaveus de Podem han qüestionat anteriorment la qualitat de la “democràcia” espanyola i s’han enfrontat a fortes crítiques dels seus socis de coalició i a la histèria de la dreta i de la seva premsa. Més recentment, Podem s’ha negat correctament a condemnar el moviment de masses que s’està desenvolupant entre els joves en suport de Pablo Hasél. Això és una mostra de com els moviments al carrer poden pressionar Podem.

L’alcaldessa de Barcelona d’ECP, Ada Colau, també és un exemple. Líder del potent moviment antidesnonaments PAH durant l’última crisi, Colau no ha estat capaç d’aturar la continuació dels desnonaments i de la crisi de l’habitatge de manera més àmplia des que es va convertir en alcaldessa en 2015. Aquest tipus de compromís dels principals representants polítics de la generació dels Indignats ja ha provocat un creixent cinisme cap a la idea de l’organització del partit entre la nova generació d’activistes.

Per tant, tot i que donem suport a qualsevol intent de guanyar reformes per a les classes treballadores, l’esquerra anticapitalista ha de tenir com a objectiu fonamental la transformació de la societat. Si no s’aprèn aquesta lliçó bàsica, llavors l’esquerra anticapitalista acaba, en el millor dels casos, alimentant l’estat d’ànim antipartidista entre la joventut i, en el pitjor, deixant la porta oberta perquè l’extrema dreta capitalitzi la ira antisistema i creixi encara més. Per tant, com desenvolupem a continuació, la CUP hauria de construir una alternativa d’esquerra de masses sobre el terreny i utilitzar els seus càrrecs electes per ser una veu de la lluita als carrers i lluitar per les polítiques socialistes.

Col·lapse de la dreta ‘mainstream’ i ascens de Vox

Un altre tret positiu d’aquestes eleccions ha estat l’enfonsament dels partits ‘mainstream’ de la dreta espanyola, PP (3,8%) i Cs (5,6%), però també del partit històric de la burgesia catalana, PdCAT (antiga convergència), que ni tan sols va arribar al parlament. Els dos primers han vist com molts dels seus votants s’han radicalitzat i han emigrat al partit d’extrema dreta Vox (7,7%), que ha entrat per primera vegada al Parlament català, el resultat més preocupant d’aquestes eleccions.

Tercera força política a l’Estat espanyol i quarta a Catalunya, Vox empra un discurs nacionalista, xenòfob, anti-esquerres i populista per atreure persones desil·lusionades amb els partits majoritaris de la dreta. Com la majoria dels partits d’aquest caràcter, la seva principal base social es nodreix de les classes mitjanes descontentes, així com dels elements reaccionaris de l’aparell estatal. Atès que les petites empreses estan tancant o tot just sobrevivint a causa de les restriccions relacionades amb la pandèmia, amb poc suport del govern central o regional, hi ha per tant un potencial perquè Vox creixi si l’esquerra no aconsegueix construir una alternativa creïble.

Per evitar aquest creixement, l’esquerra ha de plantejar demandes que també apel·lin a aquesta categoria social. Al mateix temps, necessita construir un enfocament de front unit als carrers, als llocs de treball, a les escoles i a les universitats per contrarestar a Vox i als diversos grups feixistes que s’aprofiten del seu èxit electoral i s’envalenteixen amb ell.

Podríem veure un augment dels atacs als objectius habituals de l’extrema dreta: immigrants, sindicats, organitzacions d’esquerra, activistes antifeixistes, etc. Però es pot fer front a ells si les riques tradicions antifeixistes de Catalunya es mobilitzen el màxim per enfrontar-s’hi, no només al carrer sinó amb una clara alternativa socialista que abordi les condicions socioeconòmiques que estan gestant el creixement de l’extrema dreta. Encara que Vox ha crescut i la seva entrada al Parlament és un fet negatiu, la correlació de forces segueix estant del nostre costat.

La radicalització d’una part de l’electorat de dretes també s’observa en la dreta catalana. El seu principal partit, JxCat, ha mostrat creixents tendències populistes de dreta en l’últim període, en particular redoblant el seu xovinisme antiespanyol. Això és, per descomptat, un substitut d’un programa que proporcioni un camí efectiu cap a la independència real, malgrat les seves afirmacions altisonants al contrari. El principal perill que cal combatre aquí és la divisió que aquest tipus de retòrica xovinista pot sembrar entre el poble treballador català i l’espanyol.

El camí de l’esquerra: construir un pol d’atracció anticapitalista

Aquestes eleccions no portaran el període de calma i estabilitat que l’ “establishment” capitalista espera. La pandèmia i la crisi socioeconòmica lligada a ella continuaran. Després d’haver aconseguit per primera vegada la fita simbòlica del 51%, les aspiracions de les masses a l’autodeterminació no desapareixeran. Tampoc ho farà la repressió de l’Estat espanyol i els seus aliats en l’aparell català, com s’ha vist aquests dies amb el cas del raper Pablo Hasél i la brutalitat policial contra els joves que protestaven perl seu injust empresonament.

El nou govern seguirà sent part d’aquests problemes i no la solució als mateixos. La solució només pot venir des de baix i la CUP està ben posicionada per ajudar a organitzar la resistència, tant a les institucions com als carrers. Tot i que part de la seva direcció sembla estar disposada a participar en el govern al costat dels partits pro-capitalistes, les bases haurien de resistir-se a aquest tipus de compromís i construir la unitat en l’acció amb els activistes de ECP i altres organitzacions d’esquerra.

En lloc de perseguir un govern de front popular, la CUP hauria de proporcionar una oposició real des de l’esquerra sobre la base d’un programa de demandes concretes per a un salari decent, un habitatge assequible per a tothom (incloent la fi dels desnonaments), serveis públics ben finançats (sanitat i educació en particular), amnistia per a tots els presos polítics, drets per als treballadors “il·legals”, etc. En aquest sentit, la CUP hauria d’utilitzar els seus nombrosos càrrecs públics no només per criticar l’ “establishment”, sinó per ajudar a organitzar i construir moviments de masses per tal de guanyar aquestes demandes.

El proper període probablement portarà importants agitacions i moviments socials, amb noves capes entrant en la lluita a mesura que les contradiccions de la societat continuïn desenvolupant-se. Hi haurà moltes oportunitats així com complicacions i una clara esquerra anticapitalista unida és necessària per enfrontar-se a totes dues. La CUP hauria d’aspirar a construir un pol d’atracció revolucionari unit que atregui sindicats, moviments socials, organitzacions juvenils, xarxes d’activistes i altres grups d’esquerra, que podria desenvolupar-se en un moviment per trencar amb el capitalisme i lluitar per una república socialista catalana .

Unim les nostres veus per la llibertat d’en Pablo Hasél!

Mobilització contra la repressió de l’Estat!

Rob MacDonald, SR Catalunya

A mesura que la crisi del capitalisme s’aprofundeix també ho fa la repressió estatal. L’empresonament de Pablo Hasél és l’últim atac d’un Estat espanyol que ataca les llibertats fonamentals que se suposa ha de protegir. Hem de fer front a això mobilitzant-nos i organitzant-nos, però també entenent que hem de lluitar per la fi del sistema capitalista com a única forma de garantir la llibertat artística, econòmica i social.

Recolzem Pablo

La lluita de Pablo es remunta a 2014, quan fou acusat, junt amb un altre raper, Valtònyc, de compartir lletres i comentaris en xarxes socials contra la monarquia i enaltiment de terrorisme. Aquest últim atac, però, segueix trobant una sèrie d’actes desafiants del raper, que segueix dient el que pensa i es nega a ser silenciat.

Aquesta repressió de la llibertat d’expressió té una llarga llista de víctimes a l’Estat espanyol: des de les lletres d’en Valtònyc, Pablo Hasél i César Strawberry, fins els tuits de Cassandra, titellaires i, més recentment, l’acomiadament per part de la cadena pública TVE al guionista Bernat Berrachina per un rètol irònic contra la monarquia. Però la repressió va més enllà i hi va també en contra de la lluita de la classe obrera. Durant l’anterior crisi econòmica que començà a partir del 2008-9, els fiscals van demanar sobtadament fins a 8 anys de presó pels treballadors que van participar en els piquets. Després, l’octubre del 2017, el món sencer va veure el brutal atac al referèndum pacífic de Catalunya i la repressió contra la lluita independentista en general. També hem vist, sota la “Llei Mordassa”, la persecució d’activistes feministes per participar en piquets durant les Vagues Feministes de 2018-2019. Aquesta llei, aprovada el 2015, també ha servit per a perseguir a periodistes per informar sobre la repressió policial, i per a reprimir el dret de protesta i de manifestació.

Tots aquests atacs, sovint per incidents relativament menors, demostren la disposició de l’Estat capitalista a retallar qualsevol lluita política que sigui vista com una amenaça a l’ordre social que defensa. Les autoritats volen fer-nos viure en la por i restablir els mètodes de control franquistes, dels quals el règim posterior a 1975 n’és fonamentalment tributari. Si no resistim amb tota la nostra energia, respondran amb més i més repressió fins a silenciar-nos.

És d’una hipocresia absoluta que, en aquest cas, tractin de silenciar les veus contra la monarquia mentre no moguin un dit contra la corrupció profundament arrelada d’aquest vestigi feudal, o contra els representants del règim franquista culpables de brutals violacions dels drets humans. Els artistes crítics aniran a la presó per les seves lletres mentre el corrupte ex rei viu en un luxós exili. Aquesta hipocresia es manifesta també amb el silenci de la UE davant aquests flagrants atacs a la llibertat d’expressió, la mateixa UE que, per altra part, s’afanya a amonestar els Estats membres per no complir la seva normativa neoliberal.

La llibertat en l’art i la lluita per a canviar la societat

La nostra cultura està saturada de sexisme, glorificació del diner i culte al individualisme. La publicitat diària utilitza mètodes creatius per a augmentar els beneficis, sense tenir en compte les necessitats de les persones o del medi ambient. La cultura del capitalisme és bàsicament un vehicle per al benefici dels súper rics.

Tot i que hem de protestar i argumentar contra aquesta corrent cultural negativa, també hem de centrar-nos en la construcció d’una cultura alternativa. Necessitem una contracultura que parli d’unitat, col·lectivisme i diversitat.

No hem de confiar en l’Estat capitalista per a escollir el que és bo i el que és dolent, allò bell o allò lleig. Al cap i a la fi, aquest Estat existeix per a defensar el sistema social i econòmic que és a l’arrel de les qüestions i els problemes als quals ens enfrontem.

L’art i la cultura estan sent destrossats per la crisi econòmica que ha arribat junt la pandèmia de Covid-19. Fins i tot abans d’aquesta crisi, els artistes coneixien molt bé la naturalesa precària del treball en aquest sector, sense contractes, oportunitats o espais per a treballar. Sovint s’espera que treballem gratis només perquè el nostre treball sorgeix de la nostra passió. Aquesta explotació ja era extrema, però després d’aquesta última crisi econòmica estem lluitant pel propi dret a crear. La lluita per l’art i la cultura és la lluita per ser un ésser humà, no un robot de producció en el sistema capitalista.

Per tant, no només hem de defensar la llibertat d’expressió, sinó que hem d’anar més enllà i defensar el dret a ser creatiu, a tenir un treball significatiu i unes condicions que donin a cada persona la dignitat de portar una vida fructífera. Per aconseguir-ho, necessitem la redistribució plena i democràtica de la riquesa a la societat. Hem de posar clarament la nostra agenda en la lluita per una societat socialista.

Necessitat d’un cant revolucionari

En la protesta a la que assistim a Lleida el 10 de febrer, Pablo Hasél va plantejar amb encert la complaença del govern del PSOE/Unides Podem davant d’aquest últim atemptat i la necessitat d’un moviment popular per a canviar la societat. L’anomenat govern d’esquerres s’ha limitat a algunes vagues promeses sobre la reforma de la legislació que actualment castiga als artistes per les seves lletres. Tot i que no ha de sorprendre’ns la passivitat del PSOE en aquest assumpte, ja que els seus dirigents fa temps que es van posar del costat del statu quo, sí que es planteja la qüestió qüestió de com hem d’organitzar-nos per a canviar la societat.

Com diu en Pablo: …..”Crec que també és molt important no analitzar des de l’individualisme perquè és el que permet que ens puguin imposar a tots nosaltres aquest tipus de repressió. Quan reprimeixen a un ho fan per a espantar la resta.” També senyalava que hem de fer arribar el missatge, a internet però també al carrer, conscienciar per a desenvolupar un moviment que porti al rebuig massiu, a l’acció revolucionària. “Crec que també és fonamental desenvolupar la solidaritat, perquè ens volen dividits, ens volen desorganitzats perquè així és més fàcil esclavitzar-nos. Totes les conquestes al llarg de la història, i podríem donar incomptables exemples, s’han aconseguit amb l’acció revolucionària. (…) però no només és necessària una organització solidària sinó una organització que abasti tot aquest tipus de lluites pels drets i llibertats que no tenim, el que va unit a atacar l’arrel del problema (…). Amb l’organització i les lluites al carrer podem aconseguir millores, moltes, però no és una solució. No podem reformar aquest Estat. Necessitem canvis profunds, aniquilant aquest Estat i aconseguint una república popular en la qual la classe treballadora tingui el poder i pugui garantir aquests drets i llibertats que ens neguen amb la violència, i en definitiva aconseguir el que tots volem, que és aconseguir vides dignes….”

Estem d’acord en què és necessari que es desenvolupi un moviment de caràcter obertament revolucionari que es forgi en la lluita de masses en els carrrers, en els centres de treball i en les escoles, i no mitjançant proclames de petits partits que diuen ser aquesta força. Hi ha molta gent dins d’aquests grups diferents d’esquerra, que exerceixen papers positius en la lluita contra el capitalisme. La tasca urgent és unir als revolucionaris de diferents sectors en un moviment no sectari i democràtic per a desenvolupar un programa i una acció que satisfaci les necessitats de la lluita. Socialisme Revolucionari suma les seves petites forces a aquest esforç. Comencem per treballar junts en les nostres bases comunes, una de les quals és la unitat contra la repressió de l’Estat.

Mobilització, agitació i organització per alliberar en Pablo Hasél i a totes les altres víctimes de la censura estatal! Defensa de la llibertat d’expressió artística construint la unitat en el moviment de lluita contra el sistema capitalista!

Pasos pràctics

Segueix i comparteix el twitter de la campanya – @LlibertatHasel

Firma la carta de les artistes https://t.co/sIJCLczUVR i envia la teva adhesió per correu electrònic a: Llibertatpablohasel@gmail.com

Telegram: t.me/llibertathasel

Uneix-te a una manifestació o organitza-la

Uneix-te a una campanya o grup local, uneix-te a la lluita

Per a més informació sobre Socialisme Revolucionari contacta amb:

Catalunya: labretxasrgmail.com i Socialisme revolucionari (labretxa-sr.org)

Estat Espanyol: Socialismo Revolucionario i equipolabrecha@gmail.com

Alternativa Socialista Internacional (link a web)

Vídeo traduït: Pablo Hasel Lledia 10-2-21 – YouTube
Rob és un artista nascut a Anglaterra que viu a Catalunya. Els seus projectes inclouen: www.Solidaritypark.com a Catalunya i www.Outa-space com a podcast (en anglès)